La nostra llengua prové d'una llengua que és el romanç.
Les llengües romanços (també denominades llengües romàniques o neolatinas) són una branca indoeuropea de llengües estretament relacionades entre si, i que, històricament, van aparèixer com evolució del llatí vulgar.
Ha d'entendre's per vulgar el seu sentit etimològic de ‘parlat pel poble’ i com oposat al llatí clàssic, fonamentalment d'ús en la literatura. Així entès, el llatí vulgar podria considerar-se l'idioma del carrer utilitzat quotidianament pels romans.
La llengua romanç més parlada és amb diferència l'espanyol , parlat per més de 400 milions de persones.
Com hem dit, la llengua romanç prové del llatí: El llatí és una llengua indoeuropea de la branca itàlica que va ser parlada en l'antiga República Romana i l'Imperi Romà des del segle IX aC. El seu nom deriva de l'existència d'una zona geogràfica de la península itàlica denominada "Vetus Latium" o 'antic pla' (avui anomenat Lacio).
Encara que el llatí en la seva forma clàssica ja no és la llengua nativa de cap grup i, per tant, és una llengua morta, aquest va donar origen a un gran nombre de llengües europees, les denominades llengües romanços, que hem vist anteriorment, com l'espanyol, el francès, l'italià, el portugués, el català, eñ gallec i el romanès.
Pel que fa a l'escriptura hem de tenir en compte que ja havia aparegut en altres civilitzacions, però en la nostra, tenia un alfabet, i en canvi, en les altres, eren pictogràfiques, jeroglífics o cuneïformes.
L'origen de l'escriptura recau en el comerç, on s'anotava en qualsevol suport la quantitat que s'havia venut o intercanviat.
Respecte al material per a l'escriptura, la caiguda
de l'Imperi Romà en el segle V va comportar el declivi de la cultura de l'Antiga Roma. Així doncs, el papir va ser difícil d'obtenir a causa
de la manca de contacte amb Egipte, i el pergamí, que s'havia utilitzat durant segles, va
començar a ser el principal material d'escriptura.
Els còdexs, primers volumns similars als llibres, o
llibres eren copiats i il·luminats pels monjos al scriptorium (sala
d'escriptura) d'un monestir. Els llums i les
espelmes estaven prohibits per a evitar incendis, i els monjos no podien parlar
per no cometre errades. Tota comunicació era duta a terme mitjançant els signes.
Els còdexs utilitzaven pergamí o vitela (pell de vedell) per als fulls. Les cobertes del còdex es feien de fusta i cobertes de cuir. Com que el pergamí sec tendeix a agafar la forma d'abans de la seva elaboració, els còdexs van ser equipats amb fermalls i corretges.
Durant l'edat mitjana, quan només les esglésies, universitats i homes pertanyents a la noblesa podien disposar de volums per a llegir, aquests eren sovint posats sota clau per evitar els furts.
Al principi la majoria de les obres eren copiades als monestirs, d'una en una. Amb el sorgiment de les universitats al segle XIII, el major accés als manuscrits duu a un augment de la demanda d'obres, i va aparèixer un nou sistema per a copiar-ne. Els còdexs o els llibres van ser dividits en fulls solts (pecia), que es prestaven a diferents copistes, per la qual cosa la velocitat de producció de còdexs va augmentar considerablement. El sistema es va mantenir pels gremis d'impressors, que eren seculars, i produïen tant material religiós com laic.
Pel que fa a la tipologia d'escriptors ens trobem quatre tipus:
- Cal·lígrafs o copistes,
en la producció de llibres, els que s'ocupen de la producció de base i de
la correspondència
- Correctors, que
recopilen i comparen els llibres acabats amb el manuscrit del qual s'han
produït
- Il·luminadors, que
pintaven les imatges i il·lustracions multicolor o il·luminacions,
que eren l'equivalent als actuals grafistes.
- Rubricadors, que
escrivien les rúbriques o capçaleres dels capítols i altres parts de text
a destacar i que es feia habitualment amb lletres vermelles.
El procés de
producció era llarg i laboriós. Calia preparar el pergamí i aplanar els fulls
individualment amb un instrument rom. Després el cal·lígraf transcrivia el text deixant en blanc
les àrees de la il·lustració i la rubricació. Finalment, el llibre estava llest per l'enquadernació.
El Judaisme, ha mantingut l'art de l'escriba fins al
present. Segons la tradició jueva, el rotlle amb la Torà en una sinagoga ha de ser escrit a mà sobre pergamí. No
és vàlid un llibre imprés, encara que la congregació pot fer-los servir per
l'oració i per estudiar fora de la sinagoga. Així doncs, l'escriba és un respectat membre de qualsevol comunitat jueva.
Avançada
l'edat mitjana els còdexs o llibres començaren a ser produïts per impressió de
blocs (xilografia). La tècnica de impressió de blocs
consisteix a tallar sobre una post de fusta la imatge de cada pàgina. La post
amb el relleu era, més tard, tintada i utilitzada per a crear nombrosos
exemplars d'aquella pàgina. Tanmateix, crear un còdex sencer mitjançant aquest
mètode era una tasca costosa, ja que necessitava d'una post tallada per cada
pàgina.
.jpg)
